Brúixola

Si pel camí les passes no et guien,

[i et perds]

alça la mirada,

i d’aquesta enyorança que et segueix

fes-ne dolça melodia.

Trobaràs ocells, muntanyes i vida.

I l’aire tenyit de perles senzilles.

Càpsula (IX)

Arribarem orfes de totes les vergonyes,

i pel camí, el món, ens vestirà d’elles.

Plantarem la vida.

I la vida es plantarà 

[com si res]

si no ens desfem de totes elles.

Comiat

Si demà la barca salpa sense mi,

si a la mar no em trobes,

si sota l’aixopluc d’aquest cel  

ple del record de tants estels, no hi sóc,

crida tan sols el meu nom 

i veuràs sortir el sol rere l’horitzó.

Recança

Sota un cel de cendra, amor,

sota un cel que ni és blau, ni de cotó fluix,

amor, parla’m ben fluix que no sento el vent

i em manca la veu de tot el que és impossible.

Càpsula (VIII)

On s’amaga la primavera en un dia gris? 

Qui sap si en aquell pensament que és flor.

Aprofito el post per fer una reflexió.

M’enamora el món de les frases, els pensaments, la poesia, la literatura, l’art, les cançons, i tantes i tantes coses que aporten i que omplen. Sempre dic que les frases, i qui diu frases diu la resta, em busquen a mi i no jo a elles. Aquests darrers dies he llegit una frase i en desconec la seva l’autoria i la vull compartir amb vosaltres, deia així:

“Em miren de dalt a baix persones que s’haurien de mirar de dins a fora.”

L’ésser humà esdevé molts cops imperfecte, aquesta és la màgia. I altres vegades tan perfecte que s’oblida on cal buscar. Ens llegim!

Si la pluja fos poema.

Una intimitat descoberta

que de nit es converteix en tempesta.

de dia fuig, 

només plovisqueja.

El suau degoteig són paraules fetes nusos.

El sol s’amaga dòcil.

Penso en una ciutat, 

on els carrers plens de bassals

són una simfonia de miralls 

d’aigua 

beneïda.

Rere les finestres

 mans que empenyen els vidres.

El temps mandreja.

Sota un cel gris que descarrega em pregunto…

si la pluja fos poema, cada gota què seria?

Espurnes

La primavera austera només floreix 

a les quatre de la tarda 

i després es recull a les fosques

on els vespres encara poden ser viscuts

al davant de la llar de foc.

L’amor és massa tendre per deixar-lo sortir enlloc.

El sol, debades, es presta a deixar-se fer,

a aprendre’s la memòria de tot cos,

a enfilar-se tímid, com l’amor,

a amagar-se lúcid 

i tornar com si res.

I la tarda s’adorm en el moment precís.

En una primavera que espurneja

entre els dits.

Saber-se fràgil.

Quan mires l’horitzó tot és possible; des de moments de tendresa fins a records abocats a una llàgrima fàcil. Et construeixes una finestra a mida on la distància es mesura en un breu espai. I aquest breu espai és suficient per arribar-hi. Fràgil, fràgil com els pètals d’una flor que només el vent sap acaronar, així és el moment. I et permets aquest instant que tot ho val. Quantes finestres obertes. I quants horitzons al nostre davant al llarg de la vida. Quants moments i quants silencis. Quanta poesia acumulada. Saber-se fràgil sense trencar-se, així és la vida. Recorda aquesta flor quan busquis l’horitzó i fes com el vent. 

La carícia del concepte

He filat un penjoll

amb el teu somriure,

no per dur-lo posat al coll,

sinó per tenir-lo enllaçat

entre els meus dits.