Càpsula (XVIII)

S’escolen les gotes de pluja entre els dits i resten buits de tot i de res. No mulla la pluja si les mans són eixutes de qualsevol emoció.

Dies blaus

Ja mai més seran oblit els dies blaus.

Setembre enfila per les aigües 

de la mar serena

amb aquella melangia

de l’estiu quan s’acaba.

Ara, la meva soledat, creix despullada.

Tendra és la nostàlgia 

d’aquest amor meu per tu,

i fugaç un sols oblit del teu record.

La meva pell s’enduu la teva empremta,

vestiré cada onada en el meu cos

del teu color, aquest meu,

[blau.]

i faré de cada estima un mar;

a cops salvatge,

i altres d’eterna calma,

seràs record  junt amb un cant de gavines,

i ja mai més seran oblit 

els teus dies blaus.

R[edició]

Quina ignorància la meva;

he oblidat per complet les meves ales.

Com crema l’asfalt sota els meus peus!

[Ales en el temps.]

Postal

Rebia carícies en forma de lletres. I s’emocionava mentre les llegia. Eren calfreds a la pell tan intensos com els records. I lluny d’aquí, en el paratge més bonic de tots algú les escrivia. No hi havia distàncies; les postes de sol eren les mateixes. Les albades també. I els llençols rebregats només entenien un únic idioma. Sembla mentida com els sentiments floreixen en qualsevol estació. Malgrat l’esclat de la primavera, l’hivern era tan present com la vida palpitant que hi havia rere les paraules escrites. La fredor es convertia en escalfor per un instant. El cafè a mig fer, les molles de pa a la taula i la llar de foc, en un escenari solitari ple de companyia. Era una barreja d’olors bastant familiar. Però el pas del temps havia esborrat alguns records.

Càpsula (XII)

El temps s’omple de les margarides que tenim oblidades al fons del calaix. I com qui no vol la cosa arriba el dia que les tornem a tenir a les mans; perquè l’oblit és el record ofegat pel temps. La margarida simbolitza la innocència i la puresa que mai hauria de ser oblit ni passat; sinó present i una forma de ser.

1975-2018

No sé si t’he dit com era de bonica la font de la meva joventut, com d’aquella aigua en bevíem les tardes de calor, com els estius ens perdíem per sota les ombres de roures grans i vells; aixopluc d’anys valents i sense por. No sé si t’he dit mai com els hiverns els passàvem tots junts a la vora de la llar de foc, com les primaveres s’oloraven abans d’arribar, i les flors es fonien entre somriures i ulls vius de l’emoció. Com les tardors s’abraçaven amb els seus colors: groc, taronja, verd, marró, i vermell entendridor. No sé si t’he dit, no sé si te n’he parlat mai, com de bonica sempre m’ha semblat aquesta terra i aquest sentiment; anys de ser valents i no tenir por. 

Menys odis i misèries i més amor.

Podran caure totes les fulles a terra, podran esdevenir dies tristos i nits sense son, però mai, mai, ens deixarem vèncer per la por. Que els nostres somnis siguin sempre la nostra il·lusió. Guerrers, guerrers amb ànima d’indi un altre cop.

[Papers al calaix].

Brúixola

Si pel camí les passes no et guien,

[i et perds]

alça la mirada,

i d’aquesta enyorança que et segueix

fes-ne dolça melodia.

Trobaràs ocells, muntanyes i vida.

I l’aire tenyit de perles senzilles.

Càpsula (IX)

Arribarem orfes de totes les vergonyes,

i pel camí, el món, ens vestirà d’elles.

Plantarem la vida.

I la vida es plantarà 

[com si res]

si no ens desfem de totes elles.

Càpsula (VIII)

On s’amaga la primavera en un dia gris? 

Qui sap si en aquell pensament que és flor.

Aprofito el post per fer una reflexió.

M’enamora el món de les frases, els pensaments, la poesia, la literatura, l’art, les cançons, i tantes i tantes coses que aporten i que omplen. Sempre dic que les frases, i qui diu frases diu la resta, em busquen a mi i no jo a elles. Aquests darrers dies he llegit una frase i en desconec la seva l’autoria i la vull compartir amb vosaltres, deia així:

“Em miren de dalt a baix persones que s’haurien de mirar de dins a fora.”

L’ésser humà esdevé molts cops imperfecte, aquesta és la màgia. I altres vegades tan perfecte que s’oblida on cal buscar. Ens llegim!

Saber-se fràgil.

Quan mires l’horitzó tot és possible; des de moments de tendresa fins a records abocats a una llàgrima fàcil. Et construeixes una finestra a mida on la distància es mesura en un breu espai. I aquest breu espai és suficient per arribar-hi. Fràgil, fràgil com els pètals d’una flor que només el vent sap acaronar, així és el moment. I et permets aquest instant que tot ho val. Quantes finestres obertes. I quants horitzons al nostre davant al llarg de la vida. Quants moments i quants silencis. Quanta poesia acumulada. Saber-se fràgil sense trencar-se, així és la vida. Recorda aquesta flor quan busquis l’horitzó i fes com el vent.