Càpsula (XXIII)

Si tinguéssim el poder en les nostres mans, però no qualsevol poder, no aquest poder que fa mal i destrueix, sinó el poder d’estimar, d’estimar-nos i de ser estimats. Si tinguéssim aquest poder i no cap altre més. Per què serem nosaltres entre tanta gent que reviurem l’amor i l’encomanarem. Per què serem nosaltres i serà l’amor, aquest que no és poder, però pot amb tot.

Tendresa

Sospirava per tu. Recordava cada instant en què vam estar junts. La primera abraçada, el primer petó, aquella mirada, el silenci entre tots dos. I només em cal tancar els ulls per sentir-te a prop meu. I és que t’estimo sense saber per què. Però ho sé. 

Dies blaus

Ja mai més seran oblit els dies blaus.

Setembre enfila per les aigües 

de la mar serena

amb aquella melangia

de l’estiu quan s’acaba.

Ara, la meva soledat, creix despullada.

Tendra és la nostàlgia 

d’aquest amor meu per tu,

i fugaç un sols oblit del teu record.

La meva pell s’enduu la teva empremta,

vestiré cada onada en el meu cos

del teu color, aquest meu,

[blau.]

i faré de cada estima un mar;

a cops salvatge,

i altres d’eterna calma,

seràs record  junt amb un cant de gavines,

i ja mai més seran oblit 

els teus dies blaus.