Càpsula (XXIII)

Si tinguéssim el poder en les nostres mans, però no qualsevol poder, no aquest poder que fa mal i destrueix, sinó el poder d’estimar, d’estimar-nos i de ser estimats. Si tinguéssim aquest poder i no cap altre més. Per què serem nosaltres entre tanta gent que reviurem l’amor i l’encomanarem. Per què serem nosaltres i serà l’amor, aquest que no és poder, però pot amb tot.

Tendresa

Sospirava per tu. Recordava cada instant en què vam estar junts. La primera abraçada, el primer petó, aquella mirada, el silenci entre tots dos. I només em cal tancar els ulls per sentir-te a prop meu. I és que t’estimo sense saber per què. Però ho sé. 

Càpsula (XXI)

Ves a saber si la tardor durà l’amor:

 Pur. Viu. Teu.

Tendresa per SeR

Et mostres amb tendresa

i la vida s’acostuma al teu tacte,

dolça,

fràgil,

sencera,

tu.

I endreces el desordre

i desordenes

els cabells,

la pell, 

la vida,

jo.

Càpsula (XX)

Les hores fosques tenen la llum

-i el perfum-

de les nits enceses.

Càpsula (XVIII)

S’escolen les gotes de pluja entre els dits i resten buits de tot i de res. No mulla la pluja si les mans són eixutes de qualsevol emoció.

Dies blaus

Ja mai més seran oblit els dies blaus.

Setembre enfila per les aigües 

de la mar serena

amb aquella melangia

de l’estiu quan s’acaba.

Ara, la meva soledat, creix despullada.

Tendra és la nostàlgia 

d’aquest amor meu per tu,

i fugaç un sols oblit del teu record.

La meva pell s’enduu la teva empremta,

vestiré cada onada en el meu cos

del teu color, aquest meu,

[blau.]

i faré de cada estima un mar;

a cops salvatge,

i altres d’eterna calma,

seràs record  junt amb un cant de gavines,

i ja mai més seran oblit 

els teus dies blaus.

R[edició]

Quina ignorància la meva;

he oblidat per complet les meves ales.

Com crema l’asfalt sota els meus peus!

[Ales en el temps.]

Postal

Rebia carícies en forma de lletres. I s’emocionava mentre les llegia. Eren calfreds a la pell tan intensos com els records. I lluny d’aquí, en el paratge més bonic de tots algú les escrivia. No hi havia distàncies; les postes de sol eren les mateixes. Les albades també. I els llençols rebregats només entenien un únic idioma. Sembla mentida com els sentiments floreixen en qualsevol estació. Malgrat l’esclat de la primavera, l’hivern era tan present com la vida palpitant que hi havia rere les paraules escrites. La fredor es convertia en escalfor per un instant. El cafè a mig fer, les molles de pa a la taula i la llar de foc, en un escenari solitari ple de companyia. Era una barreja d’olors bastant familiar. Però el pas del temps havia esborrat alguns records.

Càpsula (XII)

El temps s’omple de les margarides que tenim oblidades al fons del calaix. I com qui no vol la cosa arriba el dia que les tornem a tenir a les mans; perquè l’oblit és el record ofegat pel temps. La margarida simbolitza la innocència i la puresa que mai hauria de ser oblit ni passat; sinó present i una forma de ser.