Germanor

Canta la mar tots els blaus 

—possibles—

[vessats dins dels teus ulls]

i endreces l’ànima amb aquesta embranzida

perfumada de sal i gelosia.

El somni és enyor i és atzur

i la terra caliu, 

missatgera de vent i de blaus,

d’aquesta mar

—i d’aquesta calma final—

on terra i mar esdevenen germans.

Dies blaus

Ja mai més seran oblit els dies blaus.

Setembre enfila per les aigües 

de la mar serena

amb aquella melangia

de l’estiu quan s’acaba.

Ara, la meva soledat, creix despullada.

Tendra és la nostàlgia 

d’aquest amor meu per tu,

i fugaç un sols oblit del teu record.

La meva pell s’enduu la teva empremta,

vestiré cada onada en el meu cos

del teu color, aquest meu,

[blau.]

i faré de cada estima un mar;

a cops salvatge,

i altres d’eterna calma,

seràs record  junt amb un cant de gavines,

i ja mai més seran oblit 

els teus dies blaus.

Fills de la mar

Si de tu en visc, oh mar!,

voldria,

-si fos possible-

voldria ser-te el blau,

tots els dies,

i fer repòs

-en tu-

dins les aigües teves, 

per guarir-me les ferides

i fer-ne oblit; rebel.

Voldria ser-te onada, 

confondre’m en la tempesta

i tornar a la calma,

com el blau que sempre torna,

com els dies blaus de la infantesa,

com el blau ple de tendresa,

com el blau cel

sense límits.

Oh mar!, si de tu jo en visc,

et faig honesta crida,

mai em faltis:

Blau. Viu.

[Fills de la mar blava.]

I del blau pur. Cert.

T’he fet estrany

T’he fet estrany 

en un somni de plata,

on la mar dibuixava

llunes d’estany sobre 

les aigües calmades

en la nit deserta 

i reposada.

I he vessat tot de paraules

en cada onada absent,

a l’espera que arribi 

de nou l’alba.

i la brisa [de veu serena],

et reciti aquest poema

-meu-.

T’he fet estrany,

i t’he abraçat com només s’abraça

a la gent present,

amb l’ànima desperta.

I dins del somni t’he esperat.

T’he fet estrany,

i t’he refet.

-dins meu-.