Tots els estels

(I)

Podria dir tot de paraules,

podria pronunciar qualsevol mot

que se t’assembli,

però m’estimo més respirar 

aquest silenci prim de les hores fosques,

sabent que tots els estels duen el teu nom.

(II)

Tots els estels duen el teu nom.

I així i tot,

 hi tinc dibuixat un cel als ulls,

un petit silenci,

i el teu perfum,

per quan arribi l’alba.

(III)

I quan arribi l’alba,

i quan vessin totes les paraules 

no dites

-llumeta de llum-

seràs silenci 

i seràs estel.

Dies blaus

Ja mai més seran oblit els dies blaus.

Setembre enfila per les aigües 

de la mar serena

amb aquella melangia

de l’estiu quan s’acaba.

Ara, la meva soledat, creix despullada.

Tendra és la nostàlgia 

d’aquest amor meu per tu,

i fugaç un sols oblit del teu record.

La meva pell s’enduu la teva empremta,

vestiré cada onada en el meu cos

del teu color, aquest meu,

[blau.]

i faré de cada estima un mar;

a cops salvatge,

i altres d’eterna calma,

seràs record  junt amb un cant de gavines,

i ja mai més seran oblit 

els teus dies blaus.

Fills de la mar

Si de tu en visc, oh mar!,

voldria,

-si fos possible-

voldria ser-te el blau,

tots els dies,

i fer repòs

-en tu-

dins les aigües teves, 

per guarir-me les ferides

i fer-ne oblit; rebel.

Voldria ser-te onada, 

confondre’m en la tempesta

i tornar a la calma,

com el blau que sempre torna,

com els dies blaus de la infantesa,

com el blau ple de tendresa,

com el blau cel

sense límits.

Oh mar!, si de tu jo en visc,

et faig honesta crida,

mai em faltis:

Blau. Viu.

[Fills de la mar blava.]

I del blau pur. Cert.