Càpsula (VIII)

On s’amaga la primavera en un dia gris? 

Qui sap si en aquell pensament que és flor.

Aprofito el post per fer una reflexió.

M’enamora el món de les frases, els pensaments, la poesia, la literatura, l’art, les cançons, i tantes i tantes coses que aporten i que omplen. Sempre dic que les frases, i qui diu frases diu la resta, em busquen a mi i no jo a elles. Aquests darrers dies he llegit una frase i en desconec la seva l’autoria i la vull compartir amb vosaltres, deia així:

“Em miren de dalt a baix persones que s’haurien de mirar de dins a fora.”

L’ésser humà esdevé molts cops imperfecte, aquesta és la màgia. I altres vegades tan perfecte que s’oblida on cal buscar. Ens llegim!

Si la pluja fos poema.

Una intimitat descoberta

que de nit es converteix en tempesta.

de dia fuig, 

només plovisqueja.

El suau degoteig són paraules fetes nusos.

El sol s’amaga dòcil.

Penso en una ciutat, 

on els carrers plens de bassals

són una simfonia de miralls 

d’aigua 

beneïda.

Rere les finestres

 mans que empenyen els vidres.

El temps mandreja.

Sota un cel gris que descarrega em pregunto…

si la pluja fos poema, cada gota què seria?

Saber-se fràgil.

Quan mires l’horitzó tot és possible; des de moments de tendresa fins a records abocats a una llàgrima fàcil. Et construeixes una finestra a mida on la distància es mesura en un breu espai. I aquest breu espai és suficient per arribar-hi. Fràgil, fràgil com els pètals d’una flor que només el vent sap acaronar, així és el moment. I et permets aquest instant que tot ho val. Quantes finestres obertes. I quants horitzons al nostre davant al llarg de la vida. Quants moments i quants silencis. Quanta poesia acumulada. Saber-se fràgil sense trencar-se, així és la vida. Recorda aquesta flor quan busquis l’horitzó i fes com el vent.