Càpsula (XXIII)

Si tinguéssim el poder en les nostres mans, però no qualsevol poder, no aquest poder que fa mal i destrueix, sinó el poder d’estimar, d’estimar-nos i de ser estimats. Si tinguéssim aquest poder i no cap altre més. Per què serem nosaltres entre tanta gent que reviurem l’amor i l’encomanarem. Per què serem nosaltres i serà l’amor, aquest que no és poder, però pot amb tot.

A estones

A estones et tinc

en un diàleg de pells,

sense tocar-te amb les mans,

sense besar-te’n cap part,

sense tu ser-hi al costat;

atrapat dins del meu somni

com un nàufrag en plena mar,

com un poema viu

—a punt—

per ser amarat.

Tendresa

Sospirava per tu. Recordava cada instant en què vam estar junts. La primera abraçada, el primer petó, aquella mirada, el silenci entre tots dos. I només em cal tancar els ulls per sentir-te a prop meu. I és que t’estimo sense saber per què. Però ho sé. 

Càpsula (XXI)

Ves a saber si la tardor durà l’amor:

 Pur. Viu. Teu.

Tendresa per SeR

Et mostres amb tendresa

i la vida s’acostuma al teu tacte,

dolça,

fràgil,

sencera,

tu.

I endreces el desordre

i desordenes

els cabells,

la pell, 

la vida,

jo.

Estels sota la pell

Queda’t una sola nit, 

a la vora dels meus dits,

en aquest silenci prim,

amb aquesta lluna

que és immensa.

Queda’t sense fer soroll,

comptarem mil i un estels 

sota la pell.

Dies blaus

Ja mai més seran oblit els dies blaus.

Setembre enfila per les aigües 

de la mar serena

amb aquella melangia

de l’estiu quan s’acaba.

Ara, la meva soledat, creix despullada.

Tendra és la nostàlgia 

d’aquest amor meu per tu,

i fugaç un sols oblit del teu record.

La meva pell s’enduu la teva empremta,

vestiré cada onada en el meu cos

del teu color, aquest meu,

[blau.]

i faré de cada estima un mar;

a cops salvatge,

i altres d’eterna calma,

seràs record  junt amb un cant de gavines,

i ja mai més seran oblit 

els teus dies blaus.

+Blau

Respirar el teu blau, 

acaronar les teves aigües,

i ser com les ones

que es gronxen dins teu.

Càpsula (XVII)

Som l’oxigen de les persones que ens estimen. I que estimem també.

Cercle

La brisa de bon matí

vesteix la pell

del perfum de l’alba,

aquell fer l’amor

que es fon

amb l’aroma de la nit

impregnada als llençols.

És tendre l’hora 

que s’asseu sense cap pressa.

Si per mi fos, 

caminaria damunt teu

amb la calma del primer bes,

i amb el desig intacte

d’un petit rierol.

Si per mi fos,

et seria amor,

fins a la darrera posta de sol.