Estels sota la pell

Queda’t una sola nit, 

a la vora dels meus dits,

en aquest silenci prim,

amb aquesta lluna

que és immensa.

Queda’t sense fer soroll,

comptarem mil i un estels 

sota la pell.

Dies blaus

Ja mai més seran oblit els dies blaus.

Setembre enfila per les aigües 

de la mar serena

amb aquella melangia

de l’estiu quan s’acaba.

Ara, la meva soledat, creix despullada.

Tendra és la nostàlgia 

d’aquest amor meu per tu,

i fugaç un sols oblit del teu record.

La meva pell s’enduu la teva empremta,

vestiré cada onada en el meu cos

del teu color, aquest meu,

[blau.]

i faré de cada estima un mar;

a cops salvatge,

i altres d’eterna calma,

seràs record  junt amb un cant de gavines,

i ja mai més seran oblit 

els teus dies blaus.

+Blau

Respirar el teu blau, 

acaronar les teves aigües,

i ser com les ones

que es gronxen dins teu.

Càpsula (XVII)

Som l’oxigen de les persones que ens estimen. I que estimem també.

Cercle

La brisa de bon matí

vesteix la pell

del perfum de l’alba,

aquell fer l’amor

que es fon

amb l’aroma de la nit

impregnada als llençols.

És tendre l’hora 

que s’asseu sense cap pressa.

Si per mi fos, 

caminaria damunt teu

amb la calma del primer bes,

i amb el desig intacte

d’un petit rierol.

Si per mi fos,

et seria amor,

fins a la darrera posta de sol.

Postal

Rebia carícies en forma de lletres. I s’emocionava mentre les llegia. Eren calfreds a la pell tan intensos com els records. I lluny d’aquí, en el paratge més bonic de tots algú les escrivia. No hi havia distàncies; les postes de sol eren les mateixes. Les albades també. I els llençols rebregats només entenien un únic idioma. Sembla mentida com els sentiments floreixen en qualsevol estació. Malgrat l’esclat de la primavera, l’hivern era tan present com la vida palpitant que hi havia rere les paraules escrites. La fredor es convertia en escalfor per un instant. El cafè a mig fer, les molles de pa a la taula i la llar de foc, en un escenari solitari ple de companyia. Era una barreja d’olors bastant familiar. Però el pas del temps havia esborrat alguns records.

T’he fet estrany

T’he fet estrany 

en un somni de plata,

on la mar dibuixava

llunes d’estany sobre 

les aigües calmades

en la nit deserta 

i reposada.

I he vessat tot de paraules

en cada onada absent,

a l’espera que arribi 

de nou l’alba.

i la brisa [de veu serena],

et reciti aquest poema

-meu-.

T’he fet estrany,

i t’he abraçat com només s’abraça

a la gent present,

amb l’ànima desperta.

I dins del somni t’he esperat.

T’he fet estrany,

i t’he refet.

-dins meu-.

aBRaÇaDa

Et deixo 

una 

abraçada 

damunt 

la 

taula

__________  per quan tastis el teu vi preferit. _________

___________ i omplir, [així], la teva solitud ___________

amb els meus braços.

Vesteix [de mentre] 

aquest silenci, 

de les notes dolces

d’aquest raïm melós 

que empasses gola avall,

i fes de la nit repòs i flama

abans que l’alba aixequi el vol.

                          _________

                          aBRaÇaDa.

Càpsula (XII)

El temps s’omple de les margarides que tenim oblidades al fons del calaix. I com qui no vol la cosa arriba el dia que les tornem a tenir a les mans; perquè l’oblit és el record ofegat pel temps. La margarida simbolitza la innocència i la puresa que mai hauria de ser oblit ni passat; sinó present i una forma de ser.

1975-2018

No sé si t’he dit com era de bonica la font de la meva joventut, com d’aquella aigua en bevíem les tardes de calor, com els estius ens perdíem per sota les ombres de roures grans i vells; aixopluc d’anys valents i sense por. No sé si t’he dit mai com els hiverns els passàvem tots junts a la vora de la llar de foc, com les primaveres s’oloraven abans d’arribar, i les flors es fonien entre somriures i ulls vius de l’emoció. Com les tardors s’abraçaven amb els seus colors: groc, taronja, verd, marró, i vermell entendridor. No sé si t’he dit, no sé si te n’he parlat mai, com de bonica sempre m’ha semblat aquesta terra i aquest sentiment; anys de ser valents i no tenir por. 

Menys odis i misèries i més amor.

Podran caure totes les fulles a terra, podran esdevenir dies tristos i nits sense son, però mai, mai, ens deixarem vèncer per la por. Que els nostres somnis siguin sempre la nostra il·lusió. Guerrers, guerrers amb ànima d’indi un altre cop.

[Papers al calaix].