Càpsula (VIII)

On s’amaga la primavera en un dia gris? 

Qui sap si en aquell pensament que és flor.

Aprofito el post per fer una reflexió.

M’enamora el món de les frases, els pensaments, la poesia, la literatura, l’art, les cançons, i tantes i tantes coses que aporten i que omplen. Sempre dic que les frases, i qui diu frases diu la resta, em busquen a mi i no jo a elles. Aquests darrers dies he llegit una frase i en desconec la seva l’autoria i la vull compartir amb vosaltres, deia així:

“Em miren de dalt a baix persones que s’haurien de mirar de dins a fora.”

L’ésser humà esdevé molts cops imperfecte, aquesta és la màgia. I altres vegades tan perfecte que s’oblida on cal buscar. Ens llegim!

Espurnes

La primavera austera només floreix 

a les quatre de la tarda 

i després es recull a les fosques

on els vespres encara poden ser viscuts

al davant de la llar de foc.

L’amor és massa tendre per deixar-lo sortir enlloc.

El sol, debades, es presta a deixar-se fer,

a aprendre’s la memòria de tot cos,

a enfilar-se tímid, com l’amor,

a amagar-se lúcid 

i tornar com si res.

I la tarda s’adorm en el moment precís.

En una primavera que espurneja

entre els dits.

Primavera poètica

Veus la mar,

el blau despert de les onades,

l’escuma silenciada a la sorra;

meitat tendresa, meitat tempesta.

I t’adorms en les seves aigües.

I navegues en el temps i en la calma

d’aquest encís de primavera,

d’aquest batec de sang,

d’aquesta força que allibera.

I ets llum.

I ets aigua.