Arrels

(I)

Si t’envàs a la tarda,

quan el sol,

pujaràs al turó pel camí del repòs.

Mai serà massa tard,

ni massa aviat,

per aturar les pors

i reprendre el vol.

No és hora de comiats covards

ni jardins sense flors.

El vent et besarà les ferides

i desfarà les arrels 

endolcint la remor del teu petit cos.

(II)

La llum del capvespre 

encendrà la flama,

i et serà el llençol 

per passar la nit.

Cull cada sospir 

com un gest d’amor i

abandona’t al somni d’un nou món.

El cor batega.

Respir

Vesteix la nit de records

i copes de vi.

Vesteix-te d’aquesta nostàlgia

que es beu i que s’enfila

gola amunt,

Seu en el primer esgraó,

allà on la finestra

[sigui clara]

i et quedi més a prop.

Aprèn cada nom que se’t presenti

i bressola en l’espai 

els mots encara pendents.

La resta és silenci.

[Pau i nuesa 

en cada respir.]

1975-2018

No sé si t’he dit com era de bonica la font de la meva joventut, com d’aquella aigua en bevíem les tardes de calor, com els estius ens perdíem per sota les ombres de roures grans i vells; aixopluc d’anys valents i sense por. No sé si t’he dit mai com els hiverns els passàvem tots junts a la vora de la llar de foc, com les primaveres s’oloraven abans d’arribar, i les flors es fonien entre somriures i ulls vius de l’emoció. Com les tardors s’abraçaven amb els seus colors: groc, taronja, verd, marró, i vermell entendridor. No sé si t’he dit, no sé si te n’he parlat mai, com de bonica sempre m’ha semblat aquesta terra i aquest sentiment; anys de ser valents i no tenir por. 

Menys odis i misèries i més amor.

Podran caure totes les fulles a terra, podran esdevenir dies tristos i nits sense son, però mai, mai, ens deixarem vèncer per la por. Que els nostres somnis siguin sempre la nostra il·lusió. Guerrers, guerrers amb ànima d’indi un altre cop.

[Papers al calaix].