Ja mai més seran oblit els dies blaus.
Setembre enfila per les aigües
de la mar serena
amb aquella melangia
de l’estiu quan s’acaba.
Ara, la meva soledat, creix despullada.
Tendra és la nostàlgia
d’aquest amor meu per tu,
i fugaç un sols oblit del teu record.
La meva pell s’enduu la teva empremta,
vestiré cada onada en el meu cos
del teu color, aquest meu,
[blau.]
i faré de cada estima un mar;
a cops salvatge,
i altres d’eterna calma,
seràs record junt amb un cant de gavines,
i ja mai més seran oblit
els teus dies blaus.
Cafè escrit 