Fills de la mar

Si de tu en visc, oh mar!,

voldria,

-si fos possible-

voldria ser-te el blau,

tots els dies,

i fer repòs

-en tu-

dins les aigües teves, 

per guarir-me les ferides

i fer-ne oblit; rebel.

Voldria ser-te onada, 

confondre’m en la tempesta

i tornar a la calma,

com el blau que sempre torna,

com els dies blaus de la infantesa,

com el blau ple de tendresa,

com el blau cel

sense límits.

Oh mar!, si de tu jo en visc,

et faig honesta crida,

mai em faltis:

Blau. Viu.

[Fills de la mar blava.]

I del blau pur. Cert.

Cercle

La brisa de bon matí

vesteix la pell

del perfum de l’alba,

aquell fer l’amor

que es fon

amb l’aroma de la nit

impregnada als llençols.

És tendre l’hora 

que s’asseu sense cap pressa.

Si per mi fos, 

caminaria damunt teu

amb la calma del primer bes,

i amb el desig intacte

d’un petit rierol.

Si per mi fos,

et seria amor,

fins a la darrera posta de sol.

Postal

Rebia carícies en forma de lletres. I s’emocionava mentre les llegia. Eren calfreds a la pell tan intensos com els records. I lluny d’aquí, en el paratge més bonic de tots algú les escrivia. No hi havia distàncies; les postes de sol eren les mateixes. Les albades també. I els llençols rebregats només entenien un únic idioma. Sembla mentida com els sentiments floreixen en qualsevol estació. Malgrat l’esclat de la primavera, l’hivern era tan present com la vida palpitant que hi havia rere les paraules escrites. La fredor es convertia en escalfor per un instant. El cafè a mig fer, les molles de pa a la taula i la llar de foc, en un escenari solitari ple de companyia. Era una barreja d’olors bastant familiar. Però el pas del temps havia esborrat alguns records.

T’he fet estrany

T’he fet estrany 

en un somni de plata,

on la mar dibuixava

llunes d’estany sobre 

les aigües calmades

en la nit deserta 

i reposada.

I he vessat tot de paraules

en cada onada absent,

a l’espera que arribi 

de nou l’alba.

i la brisa [de veu serena],

et reciti aquest poema

-meu-.

T’he fet estrany,

i t’he abraçat com només s’abraça

a la gent present,

amb l’ànima desperta.

I dins del somni t’he esperat.

T’he fet estrany,

i t’he refet.

-dins meu-.

Retrobar-se

Entre fulles d’arbres,

entre camins plens de records

i silencis interiors;                                                   

busques perdre’t,

però és on t’acabes trobant,

busques la pau

i l’acabes abraçant.

Entre fulles d’arbres, 

allà on es perd la ciutat

i l’asfalt es torna sender,

la vida esclata.