1975-2018

No sé si t’he dit com era de bonica la font de la meva joventut, com d’aquella aigua en bevíem les tardes de calor, com els estius ens perdíem per sota les ombres de roures grans i vells; aixopluc d’anys valents i sense por. No sé si t’he dit mai com els hiverns els passàvem tots junts a la vora de la llar de foc, com les primaveres s’oloraven abans d’arribar, i les flors es fonien entre somriures i ulls vius de l’emoció. Com les tardors s’abraçaven amb els seus colors: groc, taronja, verd, marró, i vermell entendridor. No sé si t’he dit, no sé si te n’he parlat mai, com de bonica sempre m’ha semblat aquesta terra i aquest sentiment; anys de ser valents i no tenir por. 

Menys odis i misèries i més amor.

Podran caure totes les fulles a terra, podran esdevenir dies tristos i nits sense son, però mai, mai, ens deixarem vèncer per la por. Que els nostres somnis siguin sempre la nostra il·lusió. Guerrers, guerrers amb ànima d’indi un altre cop.

[Papers al calaix].

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s